Imatge de Josep Aragay

Josep Aragay i Blanchar

Nasqué el dia 3 d’agost de 1889 al carrer del Carme de Barcelona, prop de l’església de Betlem. Era el tercer fill del matrimoni entre Florenci i Rosa, sastre de Cànoves i modista de Breda, establerts primerament a Arbúcies. La intel·ligent dona, que fou la mare, comprengué que el poble no era el lloc més adient per tirar endavant la família i convencé el marit d’anar a la ciutat per tal d’obrir-se millor camí. Malauradament va enviduar quan el petit Josep tenia nou anys i va haver de tirar endavant la casa i els seus tres fills, únicament amb l’esforç del seu treball. L’ambient era dramàtic, i la presència de cobradors, temuda. Malgrat això, va ésser un d’aquests, que anava a cobrar el lloguer, el primer a dir, davant un dibuix seu: “Aquest xicot té grapa!”, una de les qualitats en què va excel·lir després, si considerem el mot de grapa com a sinònim de força, energia i personalitat. Perquè la primera joguina d’Aragay va ésser el llapis amb el que omplia de dibuixos tot el que trobava. Als 14 anys ja li varen publicar un dibuix a la revista “Patufet”. Després de la primera etapa escolar cursà el peritatge tèxtil, a suggeriment de la mare, estudis que mai utilitzà.

L’any 1907 inicià la seva formació acadèmica a l’escola de Llotja, que deixà el mateix any per estar en desacord amb els mètodes d’ensenyament. Aquí ja observem una personalitat amb idees pròpies; passà a l’Acadèmia de Francesc Galí, al carrer de la Cucurulla, a pocs metres on anys després decoraria la seva celebrada Font. Hi restà fins el 1911, i del seu mestre hi ha un certificat a l’arxiu del Museu, que diu: “És l’alumne més aprofitat i de condicions artístiques superiors a tots els altres que han passat per l’Escola”. I per l’escola Gaudí hi passà tota la plana major dels artistes del Noucentisme.

La seva passa per Itàlia van fer Aragay un home i un artista diferent, tota la seva empenta barroca, la seva “grapa” es dilueix en un estil que sempre més serà etiquetat amb el nom d’italianitzat. A la tornada a Barcelona li encarregaren que decorés la font gòtica de la Plaça Santa Anna (1918). En 1924 exposà a les Galeries Laietanes, entre les obres s’hi trobava el projecte del Baptisteri de Breda i la peça més ambiciosa “VACANCES” (4×2’60) on hi posà una síntesi de la seva ideologia noucentista barrejada amb algun element futurista i volgudament provocador. I esclata la tempesta a l’entorn de l’exposició i de “Vacances” que pretén fer trontollar la personalitat de l’home que fa massa temps que amb la seva joventut i les seves idees remou un ambient que es voldria més tranquil. Persones que ell considerava amics, artistes i crítics, li fan una crítica àcida i severa. Devia ésser molt forta de to quan Aragay sempre més li atribuí la decisió de deixar teles i pinzells i la vida que fins aleshores havia portat. L’explicació de la seva retirada no és tan simple, cal afegir-hi que el mateix any la Dictadura cessà de l’Escola 120 professors, entre ells Aragay, per una qüestió en la que hi hem de veure l’oposició al catalanisme en totes les seves manifestacions.

Decideix deixar la ciutat i per al seu retir, als 35 anys!, escull Breda, el poble de la seva mare. A partir d’aquí decideix dedicar-se de ple a la ceràmica en una vila on la terrissa utilitària és coneguda des del segle XVI, mentre amb l’ajut del seu germà Jaume aixeca un taller-fàbrica, pinta el Baptisteri de l’Església Parroquial, el qual és considerat com el millor Baptisteri modern de Catalunya.

Un fet important dins la vida d’Aragay fou la decisió de deixar la solteria. Va anar així. Fou a viure un temps a casa del seu germà Modest, acompanyat de la seva esposa i dues filles jovenetes. Esperança, la muller, era una senyora d’una gran finor i cultura i ben aviat reuní a ca l’Aragay una tertúlia d’un grup de persones entre les que hi havia la Sra. Teresa Solà, vídua del mestre Gelabert i mestre ella també des de feia anys a Breda. La mare d’Aragay veié les qualitats que feien d’ella la companyia ideal per al seu fill i maldà discretament per fer-ho possible. Ho deuria fer molt bé, o potser per l’atracció mútua de la parella no necessità de gaire intervencions perquè es fixà el casament pel mes d’octubre de 1934. Els fets d’aquell mes varen retardar-lo. Aragay regidor de l’Ajuntament, té un cert protagonisme no buscat el 6 d’octubre, un incident a la caserna de la Guàrdia Civil. Com a persona ben considerada parlamentà amb el Cap de la mateixa perquè posessin al balcó la senyera que el poble reunit a la plaça reclamava amb insistència. La reacció política posterior el portà a la presó de Santa Coloma un temps, i el casament no pogué celebrar-se fins el mes de desembre a l’església de Sant Feliu de Girona. Aragay tenia 45 anys i Teresa 47. Fins que la mort va separar-los va ésser un matrimoni ben avingut.

A les eleccions de 16 de febrer del 1936, Aragay formà part de la candidatura guanyadora; és nomenat Regidor de Cultura i en cessà el 18 d’octubre del mateix any. En esclatar la Revolució es maldà per evitar la destrucció de l’Església Parroquial.

En acabar la Guerra, són moltes persones les que travessen la frontera cap a l’exili, Aragay no ho cregué necessari, i al cap d’un dies és detingut junt amb la seva esposa. Ell és dut al Seminari de Girona, convertit en presó, i ella a la de Barcelona. A Aragay la presó se li renovà la malaltia pulmonar. Se’l va jutjar a sis anys i un dia de presó, però a l’any i mig de la seva detenció varen deixar-lo en llibertat condicional i confinat al terme de Breda. La seva esposa fou deixada en llibertat uns mesos després (al museu s’hi guarda la documentació del procés per a major informació).

Anys després el colpeix una greu malaltia que obliga a internar-lo en una clínica barcelonina. Per a la seva convalescència ve una infermera a cuidar-lo a Breda. A la seva esposa li costa d’admetre aquesta progressiva decadència que culmina en un atac d’urea. Internat primera en un clínica del carrer Aragó, és traslladat després a la de Sant Josep. El dia 15 de gener del 1973 avisen a l’ambulància de Breda que vagi a Barcelona a cercar-lo, arriba a mig matí a casa seva, difunt.

El seu estudi és convertit en capella ardent. L’endemà és conduït a l’Església Parroquial on es va demanar l’autorització del Batlle de Breda perquè les quatre barres cobrissin el taüt.